Si no estic mal fixat, és Th. W. Adorno qui té dit que el cos humà és un organisme massa feble per suportar tot el pes de la consciència de si mateix, i aquesta consciència, afegeixo jo, no és sinó el llenguatge. Crec que l’observació és fonamental per entendre el comportament humà constantment defensiu, fins a tornar-se agressiu i tot, enfront de l’espantós silenci de la realitat, d’aquest tot que forma la realitat física, un tot del qual formem part com a organismes, però del qual ens marginen les paraules. Som sers escindits. Un tot físic que no ens és mai interlocutor i que, en vista del seu mutisme, vivim com a imminència plena d’amenaces. El nostre propi cos. Sabem què ens pot fer la naturalesa; per això hi volem donar ordres imperatives per contrarestar-ho. Però al seu costat som ínfims. Parlem sols. Ningú ens escolta. Som, sense que ho sàpiga ningú més, l’espècie que pot parlar de la seva pròpia mort i que mira d’evitar-la, de donar-hi sentit, de salvar-se, més enllà de l’instint supervivent. Saber-nos fluents ens pertorba; per més que imaginem no trobem mai cap paraula, cap concepte, que ens pugui fer d’amarrador de “veritat”. De tots els temes que ens planteja el llenguatge a partir dels sentits —amor, dolor, desig, joia, record, plaer, tristesa, mort—, el tema més torbador pel fet de ser suprasensible és l’existència del mateix llenguatge, perquè en som i la resta del que sentim s’hi subordina. L’assumpte fonamental, l’assumpte realment insòlit, de qualsevol neguit humà és precisament poder-lo expressar. Fer-ne jo. La greu pesantor del llenguatge. El turment. El poema.
