ORFEU A MONTEVERDI, D' (CAT)

La inspiració se sol entendre com la presència d’un influx extraordinari en la creació artística, com un element misteriós directament vinculat al caràcter perdurable de l’obra tocada per aquest alè transcendent. A més, la capacitat de la música d’endinsar-se en aquest àmbit elevat, lligat a la divinitat, impulsa l’obra artística a la categoria de revelació: ja era aquesta la intenció última dels aedes de l’antiguitat, i potser també l’ha siguda per grans compositors que, com Bach, Beethoven o Brahms, escrivien conscients de tocar amb el seu art els ressorts de la intimitat humana i envigorir-los. Com deia George Steiner, la música és la teologia dels que no tenen
cap credo formal. En aquest assaig docte i clar, el musicòleg i cantant Josep Maria Gregori reflexiona sobre el lligam íntim de la música amb la inspiració, la sacralitat
i el pensament simbòlic. I ho fa endinsant-se en l’experiència transcendent de la creació d’alguns grans compositors, transmissors del vincle que uneix el món humà amb el món arquetipal. L’autor estudia el relat platònic de l’harmonia de les esferes i n’analitza l’aplicació als mites de les sirenes i les Muses, inspiradores dels grans relats d’Occident. Per últim, s’endinsa en la figura d’Orfeu i en l’obra que Striggio i Monteverdi van dedicar-li, i proposa una anàlisi afinada d’aquesta fita musical que conjuga so, número i paraula com a expressions d’un únic verb.