L’obra poètica d’Albert Mestres es distingeix, d’una banda, per la singularitat de la seva veu poètica i la franquesa de la seva dicció, i, de l’altra, per l’organicitat i la compacitat del seus llibres. Aquesta vegada, la proposta d’Albert Mestres és un conjunt d’elegies volgudament prosaiques que neixen de les vivències d’un home de seixanta anys durant el confinament. La suma d’aquestes vivències, trenades amb els fils tibants que enllacen el dia a dia, proposa als lectors un tapís que és alhora ric i despullat, i que culmina amb aquest colofó:
dia onze de gener — avui faig seixanta-un anys
i la nit a l’hospital — mon pare dorm tranquil
això s'acaba